dimarts, 3 de gener del 2012

Crítica: La Ventafocs de La Roda al Victòria, un salt endavant

Aquest migdia he vist un dels espectacles estrella d'aquests nadals per a públic familiar a Barcelona: "La Ventafocs, el musical amb ritme dels 50", de La Roda Produccions.
Deixant a banda que són amics, i que des de fa temps segueixo com a fan declarat l'evolució d'aquesta companyia. Deixant a banda que són professionals de pedra picada de les 'trinxeres' del  nostre teatre per a infants i joves, bregats tant a les programacions familiars com a les campanyes escolars...
He de dir que el salt endavant els ha sortit bé. Força bé, diria jo.
No seria la primera vegada que una companyia que fa bons espectacles infantils de petit format, s'estrella quan pretén fer alguna cosa de més envergadura. Jo particularment n'he vistes unes quantes, especialment a fires i festivals. Fa un any i mig, a Peralada, en un encontre de la professió, li comentava al Joan Font de Comediants que deu ser que 'no en sabem' o més aviat que el costum fa que ens trobem més còmodes en el petit o mitjà format, i que no tenim gaire oportunitats de tenir més mitjans al nostre abast. I que tot s'ha d'aprendre, diria jo.
Doncs bé, aquí tenim un musical amb totes les de la llei, amb 12 intèrprets entre actors, cantants i ballarins sobre l'escenari, una escenografia culminada per una pantalla triple de vídeo (on de vegades es projecten ombres), i una il·luminació que només teatres com el Victòria poden proporcionar.
De fet, l'espectacle s'hauria de dir, 'La Ventafocs, el musical amb ritme dels 50 ... als USA', ja que l'ambientació, la música i l'imaginari no podien ser d'un altre lloc. Fins i tot els nois van vestits de jugador de beisbol, i les noies amb aquelles llargues i acolorides faldilles i vestits alegres.

Sinopsi
Ens trobem a un institut nordamericà, just el curs abans de la universitat. Una noia, maltractada per la madrastra i dues germanastres amb 'aspiracions', que la tenen rellegada a fregar i tenir cura tot el dia del restaurant familiar, somia amb un nou company de classe, i en guanyar el concurs de cançons de final de curs, cosa que la portaria directament a cursar estudis musicals a una prestigiosa universitat artística... i ja us imagineu la resta, no?
Un gran treball en conjunt del comandant de la nau i director, Dani Cherta, amb l'imprescindible Jordi González de coprotagonista, al costat de la més brillant, sens dubte, de les intervinents: l'Anna Gras Cots, una impagable germanastra, necessàriament xerraire, envejosa i orgullosa, perquè el final feliç sigui més dolç.

Els temes musicals estan força bé -El disc de les cançons de l'espectacle, de Keko Pujol, i és a la venda a la sortida del teatre-, respectant l'esperit d'aquells anys ingenus i optimistes (als USA, no aquí), on varen néixer la televisió en color, la música 'beach' i el rock'n'roll. De fet, un personatge peculiar, presentador de ràdio, s'ocupa de posar-nos en situació durant l'espectacle, descobrint-nos al Little Richard, al Jerry Lee Lewis i a l'inimitable (si bé el més imitat) Elvis Presley. Aquesta part, sens dubte, encanta més als adults que als infants presents a la sala. La utilització del vídeo, enginyosa, ajuda a situar-nos i participa, en alguns moments com a un personatge més de l'acció.


I per acabar, com a veterans de l'espectacle per a infants, els protagonistes de la història acomiaden als petits (i grans) espectadors personament, permetent que els petits es facin fotos amb ells, amb les càmeres dels mòbils dels papes i les mames... signes dels temps!


M'ha agradat molt saber pel Dani i el Jordi, que l'espectacle ja té actuacions contractades a 'Cultura en Gira', i que serà present al festival FETEN de Gijón, en versió castellana, a finals de febrer. Sens dubte li obrirà les portes d'una llarga gira per tot l'estat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada